Un llibre infantil en tinta xinesa

Shuimo vol dir literalment «aigua i tinta». Al darrere no hi ha una escola concreta, sinó una tradició de molts segles amb orientacions molt diferents: paisatges curosament construïts, però també feina de pinzell ràpida i molt sintètica. Per això, qui parla de «la» tinta xinesa sempre simplifica. Aquesta pàgina anomena tres pintors de tres èpoques i descriu en què es basen les nostres imatges.

El material s'explica de pressa. La tinta es forma amb sutge i cola fins a donar-li la forma d'una barra sòlida. Per pintar, es fregeix amb poca aigua sobre la pedra de tinta, que serveix alhora de reserva de tinta líquida. La quantitat d'aigua determina el to: més aigua dona tons més clars, menys aigua un negre més profund. A això s'hi sumen el pinzell i el paper, que juntament amb la barra i la pedra de tinta es consideren «els quatre tresors» de l'estudi del lletrat. També dins d'una sola pinzellada surten gradacions, perquè el pinzell humit dilueix la tinta cap a la punta.

A la Xina, la pintura i l'escriptura es van desenvolupar de la mà i comparteixen eines. En la pinzellada, els coneixedors llegeixen el caràcter i l'actitud de qui pinta. Això es fa especialment clar en l'època Yuan (del 1279 al 1368): després de la conquesta mongola, molts lletrats destacats es van retirar del servei a l'Estat, escrivien poemes i pintaven. Entenien una pintura, com la cal·ligrafia, com a expressió de la persona i sovint posaven versos a la mateixa imatge. La poesia, la cal·ligrafia i la pintura es consideraven «les tres perfeccions» de la cultura lletrada.

A l'època Song (del 960 al 1279), Guo Xi va treballar com a pintor de cort. El seu quadre Early Spring, del 1072, construeix una muntanya imponent amb pinzellades de textura, envoltada de núvols. A l'època Yuan, Ni Zan (1301-1374) va pintar paisatges de tons clars, pinzell sec i pocs motius, on l'espai lliure també parla. La pintura també ha fet servir l'espai buit de manera pràctica: l'aigua i la neu es pinten sovint deixant la superfície sense pintar i treballant només el que l'envolta.

Qi Baishi (1864-1957) representa el segle XX. Procedia d'una família pagesa i va pintar gambes, carabasses, granotes i estris de la vida rural amb pocs traços ràpids. Les nostres imatges en prenen alguns trets: gradacions de to, empremtes de pinzell seques i humides, paper lliure com aigua i boira. Són una translació lliure a un llibre infantil d'avui, no una còpia d'aquesta pintura. Els caràcters d'escriptura i els segells no en formen part.